El Parc Nacional de Picos de Europa dona molt de si per fer-hi excursions, passejades o simplement rutes turístiques en cotxe. Si es tenen pocs dies per visitar-lo, caldrà organitzar-se bé, ja que és un macís compacte i per anar de Nord a Sud o d'Est a Oest cal donar tota la volta, no hi han carreteres que travessin el massís pel mig.
Nosaltres anirem primer a la zona de Valdeón-Caín i després a la zona de Potes. Per anar a Valdeón passarem per Riaño i com que ens queda molt a prop León, doncs aprofitem per visitar la Ciutat i sobretot la Catedral.
León és una ciutat mitjana, on destaque la zona de vins-poteo o com en diguin allà. La zona més coneguda és l'anomenada "zona húmeda", amb molts de bars i molt ambient, després hi ha la zona propera a la catedral i l'animació ja s'acaba aquí. Però segurament el més destacable de León es la seva catedral amb els imponents vitralls. Junt amb l'entrada a la catedral, et donen una audioguia que val la pena escoltar, t'introdueixen en la historia de les catedrals antigues i després t'expliquen el procés de construcció de l'edifici que estas visitant i tots els detalls de les vidrieres, molt interessant.
Ja ben empapats de la historia de la catedral, ens dirigim cap a Valdeón, tot passant per Riaño. La carretera és bona, es va molt ràpid fins que s'arriba al pantà de Riaño. La construcció d'aquest enorme pantà va significar la desaparició de l'antic poble de Riaño i varis poblets més de la zona. Ara Riaño és un poble nou, amb poc interes i un parell de restaurants on es menja força bé. A l'entrada al poble, en un turonet, han reconstruït l'Ermita de Nuestra Señora, interessant, i des d'allà hi ha molt bones vistes del pantà i les muntanyes que l'envolten.
A partit de Riaño i fins a Valdeón, la carretera és bona, però és carretera de muntanya, amb més curves. Les muntanyes es van fent més altes, ens endinsem als Picos de Europa i abans d'arribar a Valdeón hi ha un mirador amb molt bones vistes de les muntanyes i uns plafons explicatius del que veiem.
Arribem a Posada de Valdeón, poblet tranquil, poca gent al carrer i només quatre turistes mal comtats, tots estrangers. Ens allotgen a l'Hotel Rural Picos de Europa, petit hotelet portat per un matrimoni de madrilenys muntanyencs, que fa anys varen abandonar la gran ciutat per estar més a prop de les muntanyes i practicar el seu esport preferit. Habitacions correctes, sala d'estar molt acollidora, amb molts llibres i revistes de muntanya i un telescopi. Ara no serveixen dinars ni sopars, només esmorzar, molt bons i complerts. El propietari és un expert muntanyenc i escalador, ara ja a la reserva, que coneix molt bé Picos i t'aconsella en tot el que necessitis. Hotel molt recomanable.
Ja instal·lats fem una caminadeta pel costat del riu fins el Mirador de Valdeón, bones vistes en un entorn de muntanya. Per sopar no tenim gaire on escollir, només hi ha obert un restaurant i quan hi anem ens diuen que ja no ens poden donar de menjar, massa tard, per la qual cosa hem de menjar un entrepà al bar del costat.
Avui volem fer la ruta del Cares, des de Caín fins que ens cansem. Ens aixequen aviat, per tal de sortir sobre les 8 de l'hotel i amb el cotxe arribar-nos a Caín on començarem a caminar. Els 10 Km que separen Valdeón de Caín són una carretera molt, però molt estreta, en la majoria de trams no passen dos cotxes. Està igual que fa 35 anys, no ha millorat res. Arribem a Caín abans de les 9 i està tot tancat, només trobem obert el bar/restaurant de l'hotel/refugi. Agafem forces amb un abundant esmorzar i a caminar.
Sortim del poble i de seguida arribem a la petita presa que dona pas al tram més espectacular d'aquesta ruta del Cares. Hi ha aigua per tot arreu i dins els tunels hem d'anar vigilant on fique els peus. Caminar en aquesta hora és ideal, fa una mica de fresqueta, només sentim el soroll de l'aigua i alguns ocells, no trobem ningú. Anem gaudint de la passejada, ens trobem una parella asseguda a la roca, contemplant un ocell molt gran que esta a l'altre costat de la muntanya, i si tot el camí és preciós, arribem a un lloc espectacular: una esllavissada es va emportar un troç de camí i ara han fet una passarel·la d'uns 10 metres penjada al buit: La Pasarela de los Martinez.
Continuem caminant fins que la vall es va obrint, ara ja no és tant espectacular. Girem cua per tornar cap a Caín. Ara ja ens trobem amb gent pel camí.
Després de 4 hores de caminada, tornem a ser a Caín, on dinarem en el mateix bar que hem esmorzat. Ara tots els restaurants són oberts, però hi ha poquíssima gent.
Per la tarda, després de fer una bona migdiada i de que hagi parat de ploure, seguint les recomanacions de l'hosteler, anem fins el poble de Valdeón, per veure els hórreos antics. M'hi han bastants, es veuen veritablement vells, alguns en mal estat i algun fins i tot restaurat. Interessant.
Després de comprar formatge del poble i fer una cerveseta a l'únic bar obert, anem a sopar al restaurant, no sigui que ens passi com ahir. Cocido montañés bo i carn.
Ben descansats i ben alimentats, sortir de Valdeón cap a Oviedo. Com que fa un dia esplèndid, anem per carreteres locals per gaudir del paisatge i parar-nos de tant en tant. Arribem a l'hotel de León després de dinar. Avui és dimarts i a l'hotel ens expliquen que és festiu a Oviedo, per això trobem poca gent pels carrers. Fem un tom pel centre, Plaça Major, Catedral (Tancada), i al parc central ens fem una foto amb Mafalda, escultura en homenatge a Quino, premi Príncep d'Asturies.
Dimecres matí, ens acostem fins El Entrego per visitar el museu de la Mineria i la Indústria, força interessant, amb una reproducció molt fiable d'una mina, val la pena la visita. La població, així com les rodalies, es veuen zones en decadència, ara la majoria de mines estan tancades i l'atur deu ser molt alt, es veuen molts comerços tancats. Dinem molt bé al bar/restaurant del local de la UGT.
Tarda a Oviedo. Passejada pel centre, fins que la pluja ens obliga a ficar-nos en un bar. La ciutat està plegada d'estàtues de personatges, ens fem una foto amb Woody Allen.
Deixem Oviedo i cap a Picos una altra vegada, ara pel costat Nord. Per fer una mica de turisme, ens desviem cap a Villaviciosa i Tazones, que hem llegit és una vila marinera típica. Només té un carrer d'uns 100 metres, amb restaurants que ofereixen peix i marisc. No val la pena arribar-se expressament fins allà. Després de dinar a un bar de carretera (molt bon menjar), continuem cap a Potes, on pensem arribar cap a mitja tarda. Viatge trànquil fins que som a l'entrada del Desfiladero de la Hermida, a uns 15 km de Potes. Resulta que la carretera està tallada per obres i hem de fer una volta d'uns 80 km per la muntanya. Recorregut molt maco, però arribem a l'hotel 2 hores més tard del previst. Ens allotgem a Espinama a la Posada Maximo, bon lloc a molt bon preu, encara no és temporada alta, el menjar també molt bó.
Avui al matí fa sol i es presenta un bon dia per caminar. L'amo de l'hostal ens comenta la ruta que volem fer: Espinama-Pido-Las Ilces-Espinama, una circular que pinta molt bé, però l'home ens comenta que fins a Las Ilces perfecte, però d'allà a Espinama, el bosc està molt enfangat i hi ha unes pendents una mica delicades. Fins a Pido és una passejada, allà comença la pujada per ficar-nos al bosc, on la pista ja és pràcticament plana, ampla i en bon estat. Aquest bosc de El Navar és espectacular, uns fajos enormes, alternant amb bosc de mitja muntanya: roures, grèvol, boix,... . Quan ja baixem cap a Las Ilces, comença a ploure, poca cosa però persistent. D'aquest poble a Espinama hi ha una mica més de 2 km, doncs carretera i cap a l'hostal, plou bastant fort i sort que anem equipats.Tarda de turisme per Potes, sota una pluja persistent ens passegem pels empedrats carrers d'aquest bonic poble.
Dissabte al matí s'aixeca el dia amb sol i pocs núbols, però aquí no ens podem confiar. Farem una de les rutes que proposa un folletò de l'oficina de turisme de Potes, és un recorregut per uns boscos de les rodalies, passant per l'ermita de la Virgen de Valmayor. Camí amb un cert desnivell, per boscos d'alzines sureres, cosa que se'ns fa estrany aquí, amb vegetació tipus mediterrani: bruc, arboç, ... . El cel es comença a tapar i comença el ruixat de cada dia. L'ermita està tancada, l'entorn és molt maco però ens estem mullant i baixem ràpid cap a Potes. Dinem en un bon lloc i anem a fer el cafè en un local guapo. Com que ha parat de ploure, podem passejar tranquil·lament pel poble, avui és dissabte i hi ha molta gent.
Avui diumenge deixem Espinama i anirem a dormir a Cabezón de la Sal. Els caps de setmana no treballen a la carretera del Desfiladero de la Hermida, per la qual cosa podem passar per allà, gaudint del magnífic entorn: carretera encaixonada entre altes parets de roca blanca. A mig matí arribem a San Vicente de la Barquera, visitem el poble, el far que ara és un centre d'interpretació de l'entorn, el pont de La Maza,... . Anem a dinar perquè ja plovisquege i en acabar cotxe i cap a Cabezón de la Sal. Aquest poble no és gaire interessant, fem una passejada i ens hem de ficar en un bar perquè plou bastant.
Avui dilluns anirem fins a Reinosa on pensàvem dormir, però com que continua ben tapat, amb amenaça de pluja, farem el recorregut previst i per la tarda anirem cap a Donostia. Passem per una carretera preciosa, sense trànsit, amb una boira que li dona un ambient misteriós. Ja prop de Reinosa, ens desviem cap a l'estació d'esquó de Alto Campoo, per pujar a la muntanya anomenada Pico Tres Mares, però passada l'estació, la carretera està tallada, fem mitja volta i cap avall. Ens parem a Fontibre, al parc del naixement de l'Ebre, bonic i curiós parc, on hi ha una surgència d'aigua i aquí es considera el naixement d'aquest riu.
Visitem la part antiga de Reinosa, única part interessant de la població, i mengem molt bé en un restaurant allà mateix. Per la tarda, ens dirigim cap a Donostia, passant una bona estona per l'enorme embassament de l'Ebre, amb un cel negre que amenaça turmenta i que ens caurà a sobre en varis trams del trajecte.
